«Soc monolingüe. El meu monolingüisme és amb mi i l02019;anomeno la meva estança, així el sento, hi resto i l02019;habito. M02019;habita. El monolingüisme en el qual respiro, fins i tot és el meu element. No un element natural, no la transparència de l02019;èter, sinó un medi absolut. Insuperable, incontestable: només el puc rebutjar si dono testimoniatge de la seva omnipresència en mi. M02019;haurà precedit de sempre. Soc jo. Aquest monolingüisme, per mi, soc jo. Això no vol dir, de cap de les maneres, no t02019;ho pensessis, que jo sigui una figura al·legòrica d02019;aquest animal o d02019;aquesta veritat, el monolingüisme. Però fora d02019;ell jo no seria jo mateix. Em constitueix, em dicta fins a la ipseïtat de tot, també em prescriu una solitud monacal, com si uns vots ja m02019;haguessin compromès abans i tot d02019;haver après a parlar. Aquest solipsisme inexhaurible soc jo abans que jo. Permanentment. Ara bé, mai aquesta llengua, l02019;única que d02019;aquesta manera estic destinat a parlar, mentre parlar em sigui possible, en la vida en la mort, aquesta única llengua, fixa-t02019;hi, mai no serà la meva. Mai no ho ha estat de debò.» Jacques Derrida
