Tothom no para d’anunciar la desaparició imminent de la llengua catalana, en un clima desesperat i apocalíptic, sovint recolzat en xifres inexactes i mal interpretades. Tot plegat ha provocat un clima de desànim i amargor, fatalitat i sentiment d’indefensió que no contribueix a resoldre res. El català té reptes seriosos i greus —el català entre els joves, l’audiovisual, la justícia, etc.—, però s’han d’encarar amb estratègia, intel·ligència, pressupost i suport legal. No podem dependre exclusivament de les voluntats individuals de parlar en català a tot arreu. Cal desmuntar els tòpics funestos sobre el futur del català, tenir una idea clara de quina és la composició de la societat catalana, conèixer les actituds i els hàbits lingüístics dels castellanoparlants, sovint els grans oblidats del debat, i tenir presents tots els fronts en què s’ha avançat en els últims quaranta anys i els punts forts actuals, per continuar avançant en la difusió de la llengua, amb realisme i audàcia.
«Cal desmuntar els tòpics funestos sobre el futur del català, tenir una idea clara de quina és la composició de la societat catalana i conèixer les actituds i els hàbits lingüístics dels castellanoparlants».
