L'autor adscriu la seva poesia al que anomena «poesia de la mediocritat», una poesia que defuig qualsevol intent d'excel·lència, que evita la falsa puresa que és tan aliena al fet de la vida, i que podem trobar a la mirada sobre qualsevol temàtica. Allò que l'aglutina, com és el cas dels poemes aquí reunits, és el seu tractament: mitjançant el llenguatge, intenta esbrinar què s'amaga rere les coses i els esdeveniments, comuns i mediocres, que conformen el dia a dia i tot allò amb què podem relacionar-los. Així, és una poesia quotidiana, de vegades irònica, sobre la vida més prosaica o sobre la mort (de persones concretes); sobre les divinitats, la mitologia i el pas del temps; sobre la memòria i els records, o la presència i l'absència dels fills i la natura, on destaca la mar Mediterrània com un territori filosòfic i emocional que es va dissolent. Tot plegat, un espai personal (com tot allò que conforma la geografia de qualsevol individu) contemplat des d'un mur de pedra seca on l'autor s'asseu en un intent per consolidar tot allò que acaba conformant-nos.
XXVII Premi de Poesia Joan Llacuna Ciutat d'Igualada.