El cant de les sirenes és un viatge a través d'un dels moviments culturals més decisius a la Catalunya de la segona meitat del segle XX: el que es coneix com a teatre independent. No es tracta d'una història detallada de les persones i els grups que van tenir-hi part, sinó d'una crònica personal que té tot el valor d'haver estat escrita per algú que, sense ser-ne protagonista, va viure de prop els avatars d'aquest viatge. Perquè Josep Maria Muñoz Pujol, com a dramaturg i com a espectador, va conèixer de primera mà el panorama teatral català de la postguerra; i ara, amb l'exercici de la memòria, s'ha capbussat plenament en el passat per oferir-nos un relat ric, viu i sense traves d'un moviment que ell mateix qualifica d'heroic. La crònica de Muñoz Pujol no deixa res de banda: ni les dificultats amb la censura, ni els èxits compartits, ni les picabaralles internes, ni les controvèrsies amb la crítica, ni la formació dels grups principals ni les crisis que els van portar a dissoldre's. Ni, tampoc, els canvis de perspectiva que es van produir amb la transició. El cant de les sirenes s'enriqueix amb un llarg epíleg en què la fi del teatre independent s'enllaça amb el naixement del Teatre Nacional de Catalunya, tal i com el seu principal protagonista, Josep Maria Flotats, l'explica a l'autor del llibre.
